Roma: definitiva

Aterrem a Fiumicino a l'hora prevista, sortim de l'avió directament al finger, fa fred. Seguim la manada fins a la sala on recollim l'equipatge. Els passadissos fan olor d'orenga, com tot el país. Ens ensuma el gos-policia-d'aeroport-italià de rigor, també la maleta, mentre el seu amo ens mira de dalt a baix. Sortim. No hi ha cua per agafar el taxi. "Buon giorno. Piazza Barberini. Si, hotel Barberini." Fa sol. Vint minuts llargs per autovia, entrem a Roma per un barri urbà, res no destaca excepte l'estil suicida dels conductors. El taxi agafa un revol, puja per un barri residencial...ens estarà donant una volta per a cobrar-nos més? No, de cop el taxi baixa, creua una avinguda ample i el paisatge canvia. Obrim els ulls com mussols. Tones i tones de pedra marró, unes parets enormes i mil.lenaries ens saluden: és el Palatino!! A partir d'aquí, el taxi entra al tunel del temps. No sabem on mirar. A banda i banda els edificis es fan més espectaculars. Palaus, runes, esglésies, moltes esglésies, moltes. Pujem per la Via del Corso. Hi ha un equilibri quasi màgic entre les construccions. No hi ha estructures modernes, ni grata-cels, ni edificis de vidre, ni massa tecnologia. M'agrada. M'encanta. Arribem. Maletes a terra. "Ciao, grazzie". Som a Roma, ens sentim exultants, impacients per començar a explorar. Això promet!!! Entrem a l'hotel. "Buon giorno...Aviamo prenotato...."